L’ocupació il·legal està d’actualitat, és notícia a tots els mitjans de comunicació. Estem assistint al continu debat públic sobre l’eficàcia de les normes jurídiques vigents al nostre ordenament jurídic que regulen els delictes de violació de domicili i usurpació, així com de la seva aplicació pels tribunals i forces i cossos de seguretat de l’Estat, després d’un important augment de casos d’ocupacions els darrers quatre anys i de casos mediàtics d’ocupacions d’habitatges de primera i segona residència.
La majoria d’agents estan d’acord en que aquest problema, que afecta a moltes persones però també a bancs, fons d’inversió, companyies patrimonials i societats gestores d’actius immobiliaris entre d’altres, no està sent resolt pels poders públics amb l’agilitat i contundència que caldria.
Els darrers anys, l’entorn social i polític ha estat més aviat permisiu, paternalista o protector amb els okupes, amparant la comissió del delicte en una situació d’emergència social i econòmica creada amb la darrera crisi. Això ha afavorit que la interpretació de la normativa regulatoria d’aquests tipus delictius i la seva aplicació pels tribunals hagi estat poc contundent en comparació amb altres tipus de delictes.
Així doncs, el resultat de tot plegat, són denúncies que no serveixen per a desallotjar als ocupants i procediments judicials que s’allarguen en el temps sense que es recuperi l’immoble ocupat. En aquest context han proliferat i s’han professionalitzat organizacions i màfies per l’ocupació d’immobles que estan ben organitzades i assessorades per a fer negoci i allargar els procediments judicials al màxim.
I amb tot això, es perd l’objetiu principal que s’hauria de perseguir: la recuperació immediata de l’immoble, de l’habitatge, del local, etc. Els danys que provoca són múltiples i no només econòmics.
En aquest context, tenim una eina que ens pot ajudar: la mediació.
En primer lloc, pot solucionar el conflicte molt abans que un procediment judicial, que ara mateix està trigant entre un i dos anys, segons el partit judicial.
En segon lloc, pot ser menys costós tant per la rápida recuperació de l’immoble i la seva explotació com del propi cost del procés.
I en tercer lloc, permet recuperar els immobles en millors condicions que amb un procés de desnonament judicial precisament perque la recuperació es produeix voluntàriament i no per resolució judicial.
D’altra banda, si es fa en col·laboració amb organismes públics i agents socials es poden solventar al mateix temps problemes d’accés a l’habitatge per part de sectors de població desfavorits que en molts casos es veuen exposats a anar de dret a l’ocupació il·legal com a única via.
Potser caldria intentar-ho, no?
